Volvemos de las vacaciones con más energía que nunca y por supuesto con mucho entusiasmo porque los casi dos meses de parón no han sido capaces de robarnos el entusiasmo, la alegría y deseo de continuar con este gran proyecto.
Entramos así a la última de las etapas de kdm;) en donde vamos a reflejar todo el trabajo que hemos hecho a lo largo de estos dos intensos años, y sobre todo exponer al fin los capítulos de la serie.
Para todo el equipo esta última etapa representa mucho más que la exposición de los capítulos, representa la abreviatura del aprendizaje, el de un grupo de jóvenes que con cierta ingenuidad pensaban que se adentraban en un proyecto fácil. No lo ha sido, porque ningún proyecto que refleje aspiración lo es, porque a las cosas no las hemos hecho sólo para divertirnos y pasarla bien sino para aprender el compromiso, el ánimo constructivo, el compañerismo, la tolerancia, la capacidad de decisión y resolución. Es por eso que estamos tan orgullosos de arribar a esta última etapa complacidos con nosotros mismos y con toda la gente que ha creído en el proyecto y que tan amablemente ha contribuido a hacerlo realidad.
Para cerrar este mini post os dejo con un cortometraje realizado en el taller de Imagen de kdm;). El resultado no sólo expone los conceptos y las prácticas aprendidas por los chicos del taller de imagen, guión o interpretación, más importante es que el corto refleja todo lo que comporta el trabajo en equipo: el Equipo kdm;).
La música es la aritmética de los sonidos, como la óptica es la geometría de la luz. Claude Debussy
L’equip de So, dirigit per Àlvar Pauner, està compost per tres perspicaços integrants que tenen una important missió per acomplir: la de tractar el so en un projecte audiovisual durant les seves diferents etapes.
Caldrà explicar-ho amb més detall, això…
És ben senzill: per a poder realitzar aquesta tasca, se’ls ensenyarà a tenir un pla de treball eficaç, a més de conèixer les tècniques de gravació de so directe i la post-producció d’àudio.
Això sí, no us confongueu. És un grup petit, cosa que no significa que no hi hagi moguda i implicació. Tot al contrari: cadascun dels tres components dóna un so diferent a la vida, un so imprescindible per aquest projecte col·lectiu.
Daniel Cano
Aquí el tenim, el noi del somriure constant. Nascut a Barcelona, el Daniel és un jove perspicaç i simpàtic de 15 anys que adora la música house, el cantant Bruno Mars i també David Guetta.
Gran aficionat a la informàtica, admet que es diverteix d’allò més reparant maquinàries electròniques i també confessa la curiositat i el viu interès que sent per conèixer més a fons el camp del so.
A nivell d’estudis, cal dir que està cursant el Batxillerat científic a l’institut C.E. Monlau.
En un futur, es veu a si mateix treballant en el món de la informàtica, i dóna gran valor al projecte definint-lo com una experiència que l’ajudarà a saber si realment vol dedicar-se a això.
També ens parla dels seus defectes, la seva curiositat i timidesa i l’afició que té per la pel·lícula d’acció Kill Bill de Quentin Tarantino.
I l’acomiadem de la millor manera possible: amb el so d’un avió, fort i sonor com ho és ell mateix. Un noi que posseeix molta voluntat, i per això estem segurs que arribarà a realitzar grans coses si s’ho proposa.
Cristian Gutiérrez
La inquietud, aquesta és la paraula que el defineix. Aquest jove barceloní de 17 anys, assistent tècnic de so catalanista i culé, no es rendeix fàcilment quan vol aconseguir una cosa, i així queda palesa la seva gran força de voluntat.
S’ha unit al projecte per aportar una mica d’allò que se li dóna tan bé: donar música a la vida, a més, confessa el seu interès pel so de kdm;) dient que vol saber què hi ha darrere el públic.
Els seus referents humorístics són la sèrie The Simpsons, i la pel·lícula La vida de Brian, a més de la cançó Always look on the bright side of life, també procedent dels mestres Monty Python.
Únic en molts aspectes, xerraire i divertit, li donem com a homenatge una càlida i innocent rialla.
Marc Carmona
L’esforç. Això és el que defineix en Marc, el darrer membre del grup. És un jove carismàtic que no malgasta la saliva però té sempre moltes idees en ment: es veu clarament que vol dedicar-se al món audiovisual i que amb esforç aconseguirà arribar tan lluny com es proposi.
Va néixer a Barcelona, i confessa que li agrada preferentment la música dels anys 80 (Boney M, Pet Shop Boys, Dead or Alive…). La seva cançó preferida és Woke Up This Morning d’Alabama 3.
És un gran aficionat de gravar, sigui el que sigui, a més d’editar el so, i és per això que s’ha unit a l’equip. Un dels seus referents televisius és la serie Los Soprano i observa amb delit pel·lícules de gàngsters com Casino, Donnie Brasco i Uno de los Nuestros.
Mirant més enllà, en un futur, li agradaria ser director de cine i/o productor de televisió.
I amb aquests somnis que esperem que es compliran, ens acomiadem del grup de so i ens endinsem a la banda sonora amb les notes melòdiques de la cançó Falling Slowly, procedent del musical Once, un drama romàntic que quan el mires, et deixa amb ganes d’abraçar algú. 🙂
És l’hora de presentar un altre grup imprescindible, un grup que no ens deixarà indiferents, perquè sense ell no hi hauria sentiment, sense ell no hi hauria vida, sense ell no hi hauria res de res… En conclusió: l’equip de BSO.
La música es una mujer. La naturaleza de la mujer es el amor, pero este amor es receptivo y se entrega incondicionalmente en la percepción. Richard Wagner
Elena
Aquesta noia de tan sols 16 anys nascuda a Barcelona és musical en tots els sentits de la paraula. Confessa que tots els estils de música li desperten entusiasme, tot i que, si ha d’escollir, destaca el pop-rock, el rock “d’abans”, i fins i tot el flamenco, sense oblidar, evidentment, les entendridores bandes sonores de pel·lícules i musicals.
Aquests són alguns exemples de grups que li agraden: Siempre así, Dires Straits, Kings of Leon, The Strokes, Christina Aguilera, The Beatles, Joy Division, The Kooks, 30 Seconds to Mars…
Aficionada a cantar, ballar, actuar, i tocar la guitarra, l’Elena explica que li agrada ser integrant de banda sonora perquè troba que és molt interessant, un dels móns que més desconeix de l’àmbit del cinema o televisió i pensa que tenir la capacitat de composar una bona banda sonora és tot un mèrit.
També, afegeix, la raó és que l’entusiasma cantar i poder composar, extreure peces musicals dels instruments i que concordin i acompanyin l’escena. I acaba la resposta amb una frase corprenedora: M’apassiona la música, puc dir que una gran part de mi és música, si no existís la música jo perdria el rumb…
Una de les seves pel·lícules preferides és Moulin Rouge, moltes de l’Audrey Hepburn, West Side Story, Grease, Amelie …
Arnau Dalmau
Nacut i resident a la ciutat de Barcelona, aquest jove de 16 anys és un gran amant de grups com Avenged Sevenfold, Muse, Lynyrd Skynyrd, Killswitch Engage, The Unguided, i molts més, tal com diu, tants que no acabaria mai.
Aficions? Tocar la guitarra amb el seu grup i composar música.
Prefereix les sèries que les pel·lícules, una de les seves preferides és How I meet your mother.
Quan li demano que esculli una cançó, es decideix pel clàssic Sweet Home Alabama de Lynyrd Skynyrd.
I us deixem, com a apunt final, la banda sonora de la sèrie The Pacific.
Marc Viñas
Aquest noi és tan sorprenent que fins i tot sap aparèixer per duplicat. Tot i que ja havia estat presentat a l’equip d’imatge, ara toca presentar-lo un cop més. Té 16 anys, nascut a Barcelona, ara viu a Santa Coloma de Gramenet.
Li agrada el rock català, el blues, el jazz, el pop i la música dels anys 80. Diu que vol col·laborar amb l’equip de BSO perquè així pot compondre música i interpretar. Una pel·lícula per escollir, Tu la letra y yo la música. Un actor que l’hagi marcat, Hugh Grant. Una cançó inoblidable: She moves in her own way de The Kooks.
Sara González Miguel
I aquí la tenim, una noia de 16 anys que viu al Clot, a prop de Sant Martí, barri barceloní.
Diu que li agrada tot tipus de música (ben fet, Sara!), tot i que confessa que prefereix abans escoltar estils com pop, rock o jazz més que no pas el reggaeton.
Li encanta tocar la viola, i només amb això ja és com d’un altre planeta, perquè, tal com diu: quan toco la viola em sento en un altre món. Amant de la lectura i del cinema amb crispetes i butaques, li agrada anar de compres i estar amb els amics. També pot ser molt esportiva quan s’ho proposa, sobretot amb esports com el bàsquet o la natació.
Afirma amb seguretat que li agrada ser integrant de banda sonora perquè creu que la música també és una manera d’expressar-te, de sentir o fer sentir, una forma alternativa de comunicació (Quin nivell!).
Fins i tot diu, modestament, que està al Conservatori de Badalona. A més, afegeix, porta tocant la viola des de fa més de 7 anys.
La seva, o millor dit les seves pel·lícules preferides són Piratas del Caribe i Austràlia.
Com a cançó preferida, es queda amb En cambio no, de Laura Pausini.
I amb el cap ben alt, rememorem la famosa pel·lícula Memòries d’Àfrica.
Andrea Beardo
L’Andrea, de només 15 anys, bat rècords. Ja domina el saxòfon com qui sap llegir i escriure, i fins i tot toca la guitarra i l’harmònica pel seu compte.
Si ha de escollir un estil de música, es queda amb el jazz i el blues. I si ha d’escollir una cançó, amb How to love de Lil Wayne.
I per si això fos poc, també confessa la seva afició pel dibuix i les manualitats.
Diu que se sent bé com a integrant de BSO perquè creu que aprèn molt, sobretot a crear música de manera autodidacta.
No pot escollir cap pel·lícula com a preferida, però confessa que sent predilecció pel gènere d’acció, i amb aquestes darreres paraules escoltem la banda sonora d’una pel·lícula de ritme vertiginós que segur que us sonarà de seguida.
Yasmina El Khalifi
Nascuda a Barcelona i resident de zona franca, Yasmina és una noia polifacètica amant del hip hop i el reggaeton que es deixa dur per Beyoncé, Rihanna, Adele, Wiz Khalifa, Ñengo Flow, Daddy Yankee, Jowel y Randy, Charanga Habanera i Don Omar.
Confessa que li agrada molt ballar, dibuixar, fer teatre, xatejar pel Facebook, i sobretot cantar.
El seu interès per l’equip de BSO sorgeix de l’amor que sent per la música i de la manera com gaudeix descobrint nous estils, grups i lletres musicals.
Sense saber quina pel·lícula escollir, finalment esmenta La vida es bella i Cigne negre.
Per ella, els millors actors són Morgan Freeman, Angelina Jolie, Jackie Chan, Sandra Bullock i Robin Williams.
Entre les seves cançons preferides destaquen 5 O’Clock de Wiz Khalifa, We found love de Rihanna, Vencer el amor d’India Martinez, i Love on top de Beyoncé.
Berta Ramírez
Té tan sols 15 anys, i ve de Sant Adrià del Besòs.
Ídol de grups com Strombers, Ska-P, Dekrèpits, La Fuga, Platero y Tú, les seves aficions són escoltar i fer música (més musical no pot ser, la Berta!), a més de tocar el violoncel, la guitarra i el cajón flamenco, aquests dos darrers pel seu propi compte.
Quan li pregunto per què s’ha unit al grup de BSO em respon que vol aprendre més d’aquest fantàstic món immens que és la música, i diu que s’han d’aprofitar totes les oportunitats, i que aquest és un projecte molt interessant.
Una pel·lícula que destaca és El niño con el pijama a rayas, i quan li demano que esculli una cançó, no pot fer-ho i es justifica dient que n’hi agraden moltes.
Berta Roselló Soler
Aquí tenim la segona Berta de l’equip de BSO. És una noia de 18 anys barcelonina que aprecia sobretot els musicals no comercials, com ara Ruddigore, Wicked, Spring Awakening, The Last 5 Years, Les Miserables, Cats, Chicago, Cabaret i gairebé tots els de Disney.
Com a grups de música destaca The Beatles i Queen, sense oblidar la música clàssica, sobretot l’orquestral, i a estones l’òpera, tot i que la troba una mica estrident.
És polifacètica, li agrada cuinar, nedar, tocar l’arpa, veure pel·lícules antigues, viatjar arreu del món, fer teatre textual i també musical, i finalment mirar sèries humorístiques com ara The Big Bang Theory, Glee, How I meet your mother, o La que se avecina.
Enamoradissa de Johnny Depp i d’Helena Boham Carter, quant a cançons diu que li resulta molt difícil escollir-ne una de sola, ja que cadascuna d’elles li aporta quelcom diferent i imprescindible segons l’estat d’ànim que tingui.
Hi ha moltes bandes sonores que l’entusiasmen, com ara la de The Piano, Amélie, Ratatouille, Tubular Bells de L’Exorcista o alguna de la saga Crepúsculo. Ah!, i com a curiositat la compositora Julie Atherton.
I acabem amb la banda sonora de The Corpse Bridge, on destaca un magnífic Tim Burton.
Samuel
Aquest noi barceloní de 16 anys és únic en molts sentits. S’identifica amb grups musicals com Guns N’Roses, Extremoduro, Led Zeppelin i Queen i aquesta afició per la música és totalment incondicional!
Confessa que sempre ha intentat tocar tants intruments com pot i que li agrada ser integrant de BSO perquè vol aprendre moltes coses sobre la música i compartir idees amb altra gent de la seva edat.
Un dels seus actors preferits és Morgan Freeman, i la seva cançó predilecta Dream On d’Aerosmith (Versió de DIO I Yngwie Malsteen).
Sofia Martín
Aquesta noia de 16 anys, nascuda a Barcelona i resident de Sant Andreu, és una amant del pop, el rap, el jazz, però odia el reggaeton.
Les seves aficions són tocar el piano, sortir amb els amics i cantar.
Diu que li agrada participar a BSO perquè considera que professionalment és una gran oportunitat per aprendre moltes més coses de les que ja sap en l’àmbit musical.
Afirma que li encanta la música des de petita i ensenyar les seves qualitats artístiques.
Confessa també que quan puja a un escenari se sent com si pogués acariciar el cel, perd la por, oblida els nervis de potser ho faig malament i la cago…, i es deixa dur per l’eufòria i l’adrenalina de sempre, de saber que la gent la mira i per un moment és el que vol ser.
És aleshores quan vola, respira i sent olor a felicitat a un buit que s’omple. Aquest és el seu preuat moment.
La Sofia explica que entrant en aquest càsting ha aconseguit adonar-se de moltes coses. Ha aconseguit entendre que pot tirar endavant en allò que sent, que ha de seguir lluitant per poder arribar fins allà on vol, però també i més important, que abans ha de créixer i conèixer més en aquest món complicat i competitiu.
No té pel·lícula preferida però creu que una de les millors pelis que ha vist fins el moment és Las Horas dirigida per Stephen Daldry i protagonitzada per Meryl Streep. La Sofia comenta que és una pel·lícula diferent, que xoca amb la realitat, i que ens explica la vida de tres dones en tres èpoques diferents. Segons les seves paraules, sens dubte és una pel·lícula que s’ha de veure!
I així acabem, alçant als ulls cap a un futur proper, on veiem un somni fet realitat: un escenari omplert per la presència de la Sofia, que de sobte comença a entonar una cançó, una melodia que la inspira més que cap altra.
Quantes vegades ens han parlat d’un concepte com aquest a l’escola; a les tutories, a les classes de ciutadania, en tallers impartits per personal extern a les escoles… En definitiva, VEGADES MIL! Així doncs, el tenim clar, sabem que és una cosa bona, però quan reflexionem una mica hem d’admetre que se’ns presenten alguns dubtes…
De totes maneres, per fi ens trobem en un projecte on som nosaltres mateixos els que decidim com tractar les coses. Així doncs, a kdm;) entenem la tolerància com a respecte per a la diferència en les seves diverses manifestacions, ja sigui d’opinió, cultural o d’altres.
L’únic que de vegades ens fa ballar el cap són els límits que hem de posar a aquest respecte. És a dir, el que per a una persona pot ser totalment tolerable pot no ser-ho per a mi? Ens expliquem? Posem un exemple d’un fet que ha omplert hores i pàgines dels mitjans de comunicació en els darrers temps: algú pot pensar que una dona musulmana amb mocador a Catalunya és un senyal de no adaptació i, per tant, no ho tolera, però per a algú altre pot ser un fet totalment tolerable perquè no el molesta.
Seria genial que poguéssim arribar a un consens de la majoria per tal de disposar d’acords comuns sobre els límits i així ho tindriem molt més fàcil. Bé, alguns límits de sentit comú ja estan establerts. O sinó, feu aquesta enquesta per tal de comprovar-ho.
Ha, ha, no es veu bé, oi? Si cliqueu a la imatge se us ampliarà i la podreu completar! 🙂
Com ens ho farem per agradar tothom si hem de tractar temes de caire social i tan delicats des del nostre punt de vista? No us penseu, no és una tasca fàcil, però mica en mica tenim la sensació d’anar-ne trobant la clau. Primer de tot, basant-nos en les majúscules d’una paraula bàsica per a nosaltres: RESPECT MAN! I sumat al respecte i en segon lloc un altre gran terme: HUMOR. Sona bé, oi? Els personatges ballaran, ploraran, cantaran, estimaran, odiaran…, però sobretot FARAN RIURE sense ànims d’ofendre ningú.
Doncs per acabar, us deixem amb un fragment d’un llibre de Laura Gallego García, com de costum, per tal que vosaltres treieu la vostra interpretació final al post i per tal que en gaudiu. Vaja, que ens agrada molt com escriu aquesta dona!
A tot arreu hi havia guerres, fam, odi i por. (..) La humanitat, com una immensa bandada de llops udolaires, es destruïa a si mateixa.
Veia que els éssers humans s’entestaven a lluitar entre ells i augmentar les diferències, a crear barreres i abismes, a fraccionar una realitat que, en el fons, era una sola cosa. (…)
El resultat el sorprengué. Va descobrir que els éssers humans podien sentir amor; a més d’odi. Amor de les mares que bressolaven els seus nadons. Amor d’esposos. Amor entre germans. Amor entre amics. Amor entre amants. Veié indicis d’alguna cosa gran, mostres d’heroisme, de confiança, de sacrifici, de fe. Va veure escenes de felicitat familiar. Va veure gent que lluitava per causes justes. Gent capaç de comprendre i perdonar. Gent que perseguia somnis, esperances i il·lusions. Éssers humans que ploraven i reien, que estimaven i odiaven, que patien i experimentaven moments fugaços de felicitat.
Finis Mundi, LAURA GALLEGO GARCÍA.
Bé, si se’ns permet, més aviat ens reservem a nosaltres mateixos l’última paraula, he, he…
«La fotografía es verdad. Y el cine es una verdad 24 veces por segundo.»Jean Luc Goddard
Aquesta setmana, us presentem els ulls de kdm;) que, capitanejats per Javier Rueda, ens faran sentir els personatges com si els tinguéssim a tocar.
El grup es heterogeni i polifacètic. En conèixer aquests nois i noies ens hem adonat que desprenen creativitat, capacitat i bon rotllo.
Laia
Començem amb la membre de l’equip més pintoresca. Afirma ser del planeta Vegeta (concretament de la banda que queda al costat de Cerdanyola del Vallès). Aquesta petita i encuriosida bateria de 19 anys ens recorda a les punkies de veritat de les que ja gairebé no en queden. Ha aprés molt del seu pare, un punk que ve d’una altra època i ha marcat la seva manera de ser per sempre.
Sabem que arribarà lluny, tan lluny com la vista li permeti. I amb la vista posada a l’horitzó mentre sona “Longview” dels Green Day continuem amb la resta de membres.
Marc Arroyo
Aquest jove de Sant Martí de Provençals no serà ni el primer ni l’últim futur director de cine de kdm;), però de ben segur que és el que sap millor com trobar la inspiració. En el petit punt predilecte del món entre el mar i la muntanya és capaç de crear històries que algun dia donarà a conèixer a tothom.
Admira a artistes com el Mag Lari o el polifacètic Joan Pera i a joves artistes de la ciutat que en pocs anys seran estrelles, com l’Andrea Motis de Sant Andreu.
Amb la cançó “La Gent Normal” del seu admirat grup Manel li diem adéu a un nano fora de ‘lo normal’, evidentment, en el millor sentit de l’expressió.
Marc Viñas
Anem amb el segon Marc de l’equip, igualment molt jove i provinent de Santa Coloma de Gramanet. Tot un enamorat del trial bike (l’hem vist en unes fotos espectaculars), admira molt al campió del món de trial Cesar Cañas.
En un futur vol fundar la seva pròpia productora i, amb l’esperit de superació que demostra, estem ben segurs que ho aconseguirà.
Per acabar ens ha recomanat un pianista coreà que ens ha deixat bocabadats. Música digna de les millors histories d’amor… Per cert, hem dit ja que també forma part de l’equip de banda sonora?
Curiosament, un vídeo que fa referència al món de la imatge, voleu saber com són les histories d’amor a l’altra banda del planeta? Mireu el curt que ens porta de la mà de Yiruma.
Carla
La Carla aporta el punt freak necessari a tots els grups. Amb un gran sentit de l’humor, arriba des de Ciutat Meridiana, es declara fan de Fangoria i de series com Friends o The Big Bang Theory, la primera considerada com la millor sèrie de la historia i la segona tota una referència per l’estil que volem posar de manifest a kdm;).
Com ja us he dit, el Marc no seria l’última promesa de la direcció que trobem, en un futur es veu treballant al món del cine com el seu admirat Pedro Almodóvar.
Tant la Carla com la seva idolatrada Fangoria diuen de si mateixes que són com són i ningú les podrà fer canviar… què us recorda?
Frank
Per últim, però evidentment no menys important tenim en Frank, de 18 anys que ve de La Prosperitat, a Nou Barris. Amant de mites de la musica moderna com Dylan o AC/DC també se sent atret per aspectes més clàssics de l’art com Chopin o pintors com Rembrandt o Jacques-Louis David.
Es inevitable quan parlem d’imatge i de Chopin pensar en la pel·lícula guanyadora de 3 Oscars, en la que Adrien Brody ens interpreta la “Ballade nº1 In G Minor”
Caram! quin nivell, de ben segur que aporta una visió ben diferent a aquest grup tan divers.
Ah! I no ens oblidem d’en Jofre. Un personatge del Grup Motor que encara no s’ha pogut incorporar a l’equip, però del qual ja en sentireu parlar quan s’hi uneixi al 100%.
Per anar acabant només remarcar la importància de l’equip d’imatge en una producció com aquesta. El seu treball ens distingirà de ser un conjunt de vídeos cutres per passar a ser una serie de QUALITAT.
«Es imposible hacer una buena película sin una cámara que sea como un ojo en el corazón de un poeta.»Orson Welles
Des de l’equip de guió també volem donar-li la benvinguda a un nou membre provinent del Grup Motor: en Didac; amb el que ja estem treballant i ens estan sorprenen els seus recursos i la quantitat de referències tot i ser tan jove. Una abraçada Didac.
Us heu parat a pensar alguna vegada en el sentit dels contes? De vegades ens enceguem amb el primer significat que es desprèn d’ells: una historia més o menys entretinguda amb inici, nus i desenllaç. Tot i això, la gran sabiduria popular mundial els ha anat creant a partir de la necessitat de solució de conflictes bàsics que se’ls han plantejat.
No és que de cop i volta ens haguem tornat uns súper defensors del retorn als orígens, sinó que fa poc, en una conferència sobre la Fundación Vicente Ferrer es va explicar una rondalla amb un sentit plenament aplicable a un dels temes que volem abordar a kdm;): el conflicte entre cultures i les opinions i visions del món que porten implícites.
I ara sí: Hi havia una vegada una guineu que no havia sortit mai del seu cau. Com que era jove, un dia es va decidir a veure món. Va preparar l’equipatge i va començar a caminar. Va arribar a les muntanyes, les va travessar, va arribar a camps, els va creuar, va arribar a un riu i hi va caure. Amb molts esforços va aconseguir sortir, descobrint que l’aigua en massa era dolenta. Es podria haver ofegat! I de cop, va adonar-se que hi havia un animaló dins l’aigua que no havia vist mai abans: un peix. I la seva primera reacció en l’afany d’ajudar-lo va ser treure’l d’allà i estirar-lo al terra fins que es recuperés. Però el peix es va ofegar.
La guineu no entenia que hi havia altres espècies que necessitaven exactament el contrari que la seva per viure. I segurament que si invertíssim els papers, el peix l’hagués forçat a capbussar-se dins l’aigua ofegant la guineu. Ens trobem davant d’un pur conflicte entre espècies.
I què volem dir amb això? Tant la guineu com el peix no sabien què necessitava l’altre. Però nosaltres, els humans, que pertanyem a una mateixa espècie i tenim el privilegi de saber que hi ha cultures i opinions diferents, hem de trobar cruïlles per conviure de forma pacífica, respectant-nos i, per què no?, passant-nos-ho bé!
Us deixem aquí un curt que a partir d’un final sorprenent i graciós ens deixa anar una moral que ens ajuda a acabar d’arrodonir aquest post. Gaudiu-lo! 😉
Ahir ens vam reunir per primera vegada els cinc caps pensants, les ments maquinadores, els benvolguts asos (que no ases) de la ploma de kdm;). I ens atrevim a dir això perquè després de molt xerrar va quedar palès que portem la sang artística a les venes.
Una de les tasques principals que se’ns va assignar és la redacció setmana a setmana d’aquest blog, on hi podreu anar llegint informació sobre els diferents equips de la websèrie. Com que nosaltres serem els manipuladors de titelles no visibles d’aquest projecte, hem decidit fer aquest primer post presentant-nos a nosaltres mateixos. Let’s go!
YESHUA
Bebiendo de referentes como ‘The Big Bang Theory’, es un crack de la ironía y el sarcasmo, sobretodo en los diálogos que crea espontáneamente en voz alta cuando piensa en los actores. Gran amante de la ciencia ficción que odia los gusanos, su cerebro parece provenir del futuro. Su lema es: ‘Pórtate de tal manera que puedas entrar en todos los cielos posibles’. En definitiva, un chico del siglo XXV. Como mínimo.
ROBERT
‘El mundo es de papel y con papel se compra’. Entre alguns que ens vam quedar en plan ‘Eeeinc???’ i d’altres que li fèiem reverències per la màgia de les seves paraules, en Robert ens va deixar a tots bocabadats amb aquesta frase pròpia de Pablo Neruda (tot i que va confessar que prové de la banda ‘Fito y Fitipaldis’). Aquest noi és el nostre Pompeu Fabra pel seu domini del vocabulari català més il·lustrat, amant de Charles Chaplin i la fantasia. Això sí, odia les aranyes. Polifacètic, oi?
JORDI
A en Jordi li encanta la música, pero no precisamente la de Justin Bieber (bueno, acabó admitiendo que el chaval le cae bien por haber triunfado en Youtube…). És impuntual de mena; o arriba tard o mitja hora abans, com en el cas de l’altre dia. Amb experiència prèvia en el guió d’una sèrie web, el seu lema és: ‘Ante todo, sé gracioso’. Será, doncs, l’autor del toc ‘salao’ de la serie. Su referente: JD de ‘Scrubs’.
CARLOS
Un todo terreno con pinta de buen chico que se esconde tras el lema ‘Nunca digas nunca’. Dice que su referente son los Monty Python, aunque es un ‘seriesyonkis’ andante que conoce todas las series vistas y por ver. Bueno, lo pillamos con ‘Malviviendo’… Le gusta la batería y no le gustan NADA los payasos.
ALBERTO
Aunque nos gustaba más con el pelo un poco más largo, tenemos que admitir que Alberto es nuestro segundo poeta: ‘La vida es un sueño’, nos dijo y todos a aplaudir. Pero ojo, su máximo referente es Tarantino. Actores, rezad por si acaso, a ver qué os escribe… Le gusta la guitarra, pero no le gusta bailar. Aunque nosotros… LO QUEREMOS VER MENEANDO EL ESQUELETO!
kdm;) 